Arxivar per gener de 2012

Dies de sol i sequera

Son dies de molt sol, sequera, i una mica de fred a la nit, però menys que fa una i dues setmanes..

Després del dissabte  14 (de gener)  vam estar el diumenge  15, els companys van estar també un dia la setmana passada i ahir diumenge 22 ens vam trobar tots allà.

Al final dilluns 16 només van caure quatre gotes, per tant vam haver de regar tot una altra vegada. El tema de cavar i acotxar les faveres està pendent i és molt urgent, perquè la terra està molt dura i s’està esquerdant.

Ahir es van fer diverses feines, es va treure molta heura de prop del mur que hem de reconstruir, es van anar trient pedres del marge per deixar-lo a punt, el Miquel amb la destral va estar tallant els arbres o arbustos desbroçats, i vam marcar i podar les branques dels ametllers. Queda un ametller  per podar  a les feixes de secà, i voldria encara escapçar uns llucs molts alts en un dels ametllers. Però necessitaria una escala ben alta. Potser no faria mal tampoc tirar-los una galleda d’aigua..

Per fi estan despuntant per la banda sud del bancal  els primers alls que vam sembrar en minvant..ja era hora..

Nits de gelada

Avui dissabte he anat  a mig matí a regar l´hort. He regat la Feixa del Campanar i del Cafè, demà caldrà regar les carxoferes, les maduixeres i el julivert i les matetes de pèsols.

Caldria cavar entorn de les faveres de la Feixa del Cafè i després acotxar-les

Demà caldrà posar compost a l’altra renglera de carxoferes, que vam acotxar amb fenàs.  Les adobades estan maques i treient noves fulles.

He anat a la hípica de nou. He omplert 8 sacs de fems. Els he buidat: 4 a la Feixa Gran, i 4 a la Feixa de les Aromàtiques, ja que penso que si fem el bancal alt, caldrà posar una bona capa de compost per sobre d’aquesta terra que està barrejada amb tant de ciment.

Crec que caldran uns 6 sacs més a la Feixa de les Aromàtiques  i uns 12 a la Solana, comptant que necessitem compost per plantar els arbres. També caldrien alguns al tros al costat de la basseta. Per tant  uns tres viatges més a la hípica, o potser anar a buscar llana a Santa Eulàlia.  Avui he conegut  propietari de la hípica, l’Isidre i he estat xerrant molt estona amb el nostre veí, el Domingo.

Si és cert que dilluns ha de ploure, demà vull dallar totes les herbes altes a la Feixa Gran.

Planificació general de final d’hivern

-Podar els ametllers

– Decidir que plantem i on

– Buscar canyes. He vist que hi ha moltes camí de Sentmenat abans de la hípica

– Anar a buscar llana a Santa Eulàlia

– Decidir el tipus de reg: si fem inundació aquesta temporada o mirem d’instal.lar el gota a gota

– Sobretot si fem reg per inundació hem de netejar totes les canalitzacions. sinó hem de fer la prova del tub i parlar amb la Dolors per veure quins sectors es poden regar al mateix temps

-Analitzar com reguem aquesta temporada de la basseta petita. Si hem de buidar la bassa i hem de fer un forat abaix i posar una aixeta

-Anar a buscar més fems

-Acabar el marge i buidar bona part de la terra cimentada en la construcció d’aquest marge

– Veure com es canalitza l’aigua en les tempestes i que podem fer per protegir l’hort i els marges

– Veure per quins llocs hem d’aturar l’entrada dels senglars i com fer-ho

– Moure el tema de la porta i de la valla, i si hem de col.locar valla en altres punts

-Mirar si ens falta alguna eina més, com una forca o alguna altra per sembrar les patates etc..

Planificació: Idees per amanides

Anirem posant aquí idees de plantes per l’amanida: plantes  anuals o perennes, enciams o adventícies, fulles o flors. I podem escriure els  llocs d’on podem obtenir  llavors, planter o esqueixos.

Per sembrar o collir  (especifico)  a cadascuna de les estacions:

HIVERN

Espinacs

Enciams (cap al final)

Bledes

Pèsols (brots tendres)

Julivert (final hivern, inici primavera)

El cilantre s’ha d’anar resembrant sovint, ja que va a flor de seguida, excepte quan es fa en hivernacle a final d’estiu. si anem collint, evitem que vahi a flor tan ràpid

Eneldo

PRIMAVERA

Espinacs i espinacs. Els que venen de les primeres sembrades de final de l´hivern , al juny poden estar anant ja a flor,per tant caldria anar resembrant a mitjans de la primavera. Si es van treient les tiges florals continuaran fent noves fulles, però el gust de les noves plantes sembrades serà millor.

Enciams. A final de primavera. El juny potser és dels millors mesos, Es poden recol.lectar fulles i així augmentem la longevitat de la planta. Alguns enciams estran fent cabdell. Si es talla en cabdell poden sortir nous rebrots del que queda., però creixen poc.

Verdolaga (sembrar)

Pèsols

Agrella o vinagrella (acedera, sorrel en anglès) Planta perenne molt interessant

Anar resembrant cilantre. S’estableix rapid i en poc temps podem tenir petits manats de fulles detast punyent, quan treiem fulles de plantes petites. En generl si anem trien fulles de la majorade plantes, izò estimula el creixement de noves

Els cebollins, o chives en anglès també es poden começar a menjar a final de primavera. És una planta perenne, que rebrota a la primavera. El primer any podem sembrar llavors a finals  d’hivern a l’interior El cebollí en castellà es diu cebollín o cebolla china.

Las cebolletas (cebes tendres) o spring onions també es poden fer servir en amanides per aquesta època, així com en altres plats. Hi ha de varis tipus, alguns no fan bulb  (Welsh onion, que es fa servir molt a Àsia crua o cuinada  i que és una planta perenne. Algunes són més grans, i altres més petites semblants als cebollins o chives ) i altres son cebes immadures o cebes que mengem tendres abans que facin el bulb. En anglès  també reben el nom de scallions o shallots. Podem tenir tot el maig, juny..

Atriplex

Algunes varietats d’endívies i xicòries

Al final de primavera anar resembrant enciams, bledes, endivies i xicòries, algunes varietats de radicchio, kale, julivert, eneldo, agrella, alfàbrega, amarant, verdolaga

D”ESTIU

La verdolaga, la silvestre, o varietats comercials de tast més fi i més erectes. Aquí hi ha bona informació i un enllac, a receptes. Es pot menjar crua en amanides enlloc de l’enciam o es pot cuinar de vàries formes. Potser simplement ens mengem la que ens surti als camps, o posem algun test amb verdolaga per l’estiu!

– Enciams, espinacs (?), bledes, qualsevol varietat d’endívia, qualsevol de radicchio, xiocòries, kale, col xina, rúcula (entrat l’estiu), fulles orientals (entrat l’estiu), lambs lettuce( ?), cerfull (perifollo, chervil en anglès)

-Sembrar  a mitjans d’estiu més endívies, xicòries, rúcula, enciams

– Sembrar també vàries herbes

– A finals d’estiu més rúcula, xicòries, enciams resistents al fred i escaroles, verdolaga d’hivern (?), créixens (berros, land cress , el watercress es una especie que necessita més aigua que el land cress) , fulles orientals

TARDOR

El sembrat a final d’estiu, més espinacs..

Canvia molt el tast de les fulles joves (brots tendres) que el tast de fulles de les plantes que maduren, especilament es nota a la família de les cols. Les fulles de la rúcula petita pot canviar molt de gust respecte les fulles de la planta madura.  Si volem fulles de tast suau, hem de collir sovint mantenint les fulles petites, i anar resembrant. Les plantes ue fan cabdell les fulles s’endolceixen. Els cors pàlids de enciams, endivies, xicòries tenen suficient sucres per crear un bon equilibri i una profunditat de tast. El temps fred endolceix moltes escaroles, endivies i xiocòries

Les plantes de tardor tenens gust més forts (brassicas, xicòries, endívies) que les fulles de primavera estiu amb la base d’enciams, i el gust pungetn i l’amargor s’acentuen a l’hivern.

Adobat de les carxoferes

Avui diumenge 8 de gener he anat a omplir la bassa però no ho he pogut fer. He estat amb dall i aixada modificant el camí de baixada de l’aigua de pluja, però a l’últim tros abans d’arribar a la Feixa de les Aromàtiques és impossible de canalitzar perquè al cavar de seguida trobem les pedres del mur, pràcticament no hi ha sòl. La solució seria plantar arbres, arbustos al costat del mur, i tenir  el sòl cobert d’herba de manera que totes les arrels inflitrin l’aigua i la biomassa freni la seva velocitat. Això no treu que pugem també una mica el mur, a una alçada d’un parell de pedres. Uns pedres lligades amb una malla metàlica a la vora del camí també poden ajudar a canalitzar

A més a més he acotxat l’altra filera de carxoferes amb compost de cavall, després de cavar al seu voltant una mica. Caldrà regar-les demà o dimarts, no ho he volgut fer tan tard, a l’hora que marxava el sol.

Nou any

El dia 1 els companys van continuar desbrossant, i el dia 3 van començar a recuperar el marge que separa la Feixa de les Aromàtiques de la Feixa Solana.  El Miquel i la Lara han continuat avui aquesta  feina  amb els dubtes de si posar ciment o no, i si fem servir per la feixa solana la fantàstica terra del mur i substituir-la en part per la terra amb ciment que ens ha sobrat a la feixa de les aromàtiques .

Dubtes  normals entre ser pràctics  i voler fer les coses de la manera que tingui menys impacte.

La Iolanda i jo hem anat a buscar més fems a la hípica i hem omplert 9 sacs d’uns  15 kg (tenim pendent el mesurar el pes de cada sac) i els hem buidat a l´hort a sobre  dels dos munts que ja teníem  del dia anterior.

Després he regat a la Feixa del Campanar les petites faveres reina mora que han sortit molt bé, els alls, els adobs en verd, la feixeta de pastenagues (no han sortit) , de tulipans i els enciamets. No han sortit encara els alls sembrats més tard en minvant, ni els que vam sembrar a continuació dels enciamets -per algun motiu que desconec: falta d´humitat, tros de terra pitjor treballada? – però sí estan sortint els altres. Ha germinat la veça entre els bancals de faveres, i també estan germinant ja -a clapes- els adobs en verd.

Com reproduir amb esqueixos plantes aromàtiques

Reproduir plantes aromàtiques com ara la farigola, el romaní, l’espernallac, l’espígol,…, per esqueix no és una tasca fàcil. Em van explicar com fer-ho i fa molts anys que vaig fent proves i ara us ho explico:

Per a qualsevol reproducció de plantes per esqueix, cal triar una branca sana i el més tendre possible i enterrar com a mínim 2 nusos (els nusos són gemmes adormides i per tant és fàcil que generin noves arrels per allà; es detecten els nusos per cicatrius a la tija o perquè és on surten les fulles), i deixar a la part aèria poques fulles (o pocs nusos si la branca està nua). A més a més, és interessant respectar una proporció de 2 a 1 entre part enterrada i part aèria per afavorir la hidratació de la part aèria mentre no tingui un sistema radicular mínim (l’aigua pujarà per simple difusió i capil·laritat).

Per evitar que la part aèria s’assequi cal mantenir humida la terra durant molt de temps. Es proposa regar molt poc cada dia, però en funció de la humitat que presenta aquesta hom es pot relaxar una mica.

Però amb les aromàtiques que he comentat el que passa és que es podreix la part enterrada abans que es puguin desenvolupar unes arrels.

Per a evitar el risc de putrefacció i així aconseguir reproduir noves plantes per esqueix es proposa fer servir sorra com a substrat. La falta de nutrients de la sorra permetrà que l’esqueix mig enterrat no sigui menjat per fongs i bacteris -o al menys reduirà el risc-.

Quan de temps s’ha de deixar l’esqueix a la sorra? fins que hagi tret arrels, i això es sabrà perquè la planta comença a crèixer. La quantitat de temps variarà segons la època de l’any i el fred que faci. Normalment uns 2-3 mesos.

Es recomana fer aquesta operació entre setembre i octubre perquè és un moment amb força humitat ambiental, prou calor per a que els esqueixos puguin reaccionar i a més hi ha encara baixa activitat per part de les plantes en fer flors (els treuria energia que necessiten per a treure arrels).

Document sobre la mongeta, i sobre varietats tradicionals

Document de l’Ester de les Refardes
LES REFARDES
llavors de varietats locals
de producció ecològica
i fetes al país
937.433.709
http://www.lesrefardes.com
MONGETES, FESOLS Phaseolus vulgaris L.
Cast: Judía, alubia; It: Faggiolo; Port: Feijão; Fr: haricot; Angl: Bean
Es pot afirmar que l’espècie Phaseolus vulgaris L. és originaria de Meso-amèrica i del Centre Andí ja que s’ha trobat restes arqueològiques, evidències botàniques, històriques i inclús lingüístiques. La introducció a la península i posteriorment per la resta d’Europa es produeix en expedicions del segle XVI. (de Ron, a Nuez i Llácer, 2001 a La Horticultura Española).
Aquesta espècie és el llegum gra per consum humà més important a nivell mundial. Per més de 300 milions de persones, un plat de mongetes és l’aport principal a la seva dieta diària, sobretot en els països empobrits. Als països rics el consum ha disminuït molt per vàries raons: requereix llarg temps de cocció, causa flatulència i l’aport proteic s’obté en major proporció de la carn. (Sánchez, 2004)
El cultiu de la mongeta seca ha patit una davallada molt important en els darrers vint anys, especialment des de la incorporació d’Espanya a la UE:
230.000 ha l’any 63, 135. 600 ha l’any 82 i 17.300 ha l’any 99. (MAPA, varis anys). Entre tot, els darrers anys, ha arribat a mantenir-se un sostre mínim de producció ocupant 800 hectàrees de la Superfície Agrària Útil (SAU) a Catalunya (DARP, 1999)
Altres espècies consumides esporàdicament del gènere Phaesolus són: P. lunatus, P. coccineus L. conegut també com a P. multiflorus L. (Flora europaea, 2004). Aquesta, es coneix a Itàlia com faggiolo di spagna . El nivell d’entrecreuaments és força elevat ja que cal cultivar les varietats de P. Coccineus separades almenys 100 metres (Cerretelli i Vazzana, 1995).
El caupí, mongeta de metro o “fagiolo dall’ochio” a Itàlia pertanyen a l’espècie de Vigna unguiculata (L.) Walp., coneguda també com a Vigna sinensis L., tot i que actualment no és el nom acceptat (Flora Europaea, 2004) i és originària del continent africà (Zohary, 2000). A més de la mongeta de metro, que s’anomena així per la llargada de les seves tavelles, a casa nostra també es conreen altres varietats de Vigna unguiculata, sobretot a l’Empordà, sota el nom de mongets. Existeix el de l’ull ros i el de l’ull negre. Una altra denominació popular que sovint s’ha donat a aquesta espècie és la de fesolet, però de vegades també els podem trobar com a fesol, igual que Phaseolus, per exemple en el conreu del fesol de l’ull ros al Pla de l’Estany, que és el mateix monget (Contreras, 2003).
La germinació és una fase sensible on es produeixen nombroses baixes si:
• la temperatura del sòl està per sota de 20ºC determina una lenta germinació. “No sembris la mongeta fins que al seure a terra et cremi el cul” (Llucià Dot, Vic)
• excés d’humitat o pluges provoca la formació d’una crosta superficial que impedeix l’emergència de les plantes i facilita l’aparició de malalties fúngiques.
Hi ha les mongetes tendres, les seques i les d’ús mixt. La majoria de varietats són indiferents al fotoperíode, y es cultiven en condicions de primavera-estiu ja que temperatures inferiors a 10-12ºC provoquen anomalies en la fructificació i frenen el creixement de les plantes; pel contrari temperatures molt altes, per sobre de 28-30ºC, quan van acompanyades de baixa humitat relativa provoquen la caiguda de flors i beines. Cal evitar sòls molt pesats o amb tendència a acumular aigua, i si el pH és molt bàsic poden aparèixer problemes de clorosi. Són plantes sensibles a la salinitat. És una espècie autògama tot i que tenen cert grau de pol·linització creuada i les llavors es conserven de 3 a 4 anys (Pep Rosselló, 2003)
.
Mostres que s’han recollit:
varietat –  lloc de recollida – informador
del confit –  mura  – puig de la bauma
“plana i blanca” falset alej slow food
afartapobre mura joan closes cal cullerola
avellaneta (per tendre i sec) vallès oriental enric bajé
bistec palafolls joan barceló
cuc blanc
custòdia mura joan closes de cal cullerola
custòdia mura puig de la bauma
de metro manresa carme llorenç i fèlix
del genoll monistrol de calders ramon franch
del genoll manresa sadurní playà
del genoll castellar del vallès can bogunyà
del veremar manresa sadurní playà
facciosa palafolls joan barceló
ganxet mura puig de la bauma
ganxet viladordis salvans
ganxet manresa sadurní playà
ganxet Enric blajé
ganxet st vicenç dels horts eugeni andreu (avi laia)
ganxet la roca
ganxet filaire terrassa senen el guitart
ganxet filaire mura joan closes cal cullerola
ganxet terrer st boi de llobregat cal coraçero
groga per tendre de galícia terrassa senen
llaminera st. boi de llobregat albert pou
llaminera o carolina st vicenç dels horts eugeni andreu (avi laia)
per tendre mata baixa pobla de lillet
perona (més fosca) ametlla del vallès pep salsetes
sastre palafolls joan barceló
secà de pinos pinós esteve padullés
tirolesa el poal (manresa) alba i quico
veremar rocafort enric i maria

La mongeta de genoll de crist és mig bigarrada i es pot menjar seca o tendra. (Pere Sucarrats, Cardona); La varietat del pinet és típica de la Conca de Barberà. De mata baixa, s’acostuma a fer en regadiu després de les patates i es cull al setembre perquè té el cicle curt (10 setmanes). Es cullen les mates senceres i es fan garbetes per deixar assecar (Salvador, Espluga de Francolí). Curiosament, però, al CRF de l’INIA, tenen una entrada de mongeta del pinet recollida a Manresa; La mongeta del veremar és d’enramar i té un cicle curt ja que es pot fer després de les patates. La grana té un color canyella i es menja en sec però també es pot menjar tendra (Josep Alzina, Gironella).
La carolina té un rendiment molt alt i també es consumeix en tendre. Segons l’Etern Verdaguer (Cardedeu) s’assembla a la llaminera.
La facciosa té la tavella verda amb tires vermelles. Abans n’hi havia de dues temporades: la que es collia per Sant Pere i la que es collia al setembre (sembrada a mitjans d’agost). (Jaume Puig, El Prat del Llobregat)
La del prat o ganxet terrer és de mata baixa i per a seca, i té bon rendiment. Cap als anys 70 la llavor venia d’Alcanar, almenys de vegades. Es sembrava en lluna vella a finals d’abril (220 kg de llavor/ ha), després de l’enciam, per exemple, i al cap de 3 mesos es collia. Es començava a regar cap el 20 de juny i es feia un reg cada setmana. Aquesta varietat era apreciada pels que venien gra cuit perquè s’inflava molt i pel consumidor perquè era fina i tenia poca pell. Era el conreu d’estiu per excel·lència, junt amb els melons i les patates. El rendiment S’acostumaven a collir uns 3000 Kg per hectàrea i per sembrar-ne una se’n gastaven uns 220 kg. El problema era el reg, si un any hi havia escassetat d’aigua (Jaume Puig, el Prat de Llobregat). Segons l’Albert Bou de Sant Boi de Llobregat és molt fàcil que es creui amb altres varietats de mongeta i perdi el caràcter de mata baixa i color blanc de la

grana. Abans s’acostumava a incorporar en la rotació de blat i ordi. Suposem que és la mateixa a la que fa referència sota el nom de mongeta terrera, tot i que les dates de sembra són més tardanes creiem que és degut a que la zona del Vallès és més fresca que la del delta del Llobregat:

Llaminera o del ramallet té molt bon rendiment i bona per consumir tendre. Època de recol·lecció pel consum és d’agost a octubre. I es rega i cull cada 3 dies. Cal evitar regar massa sobretot durant la floració.

Altra informació relativa a algunes varietats antigues de mongeta:

Avellaneta, és negre blavosa la llavor i diferent a la llaminera i a la carolina. (Etern Verdaguer, Cardedeu) i també en fa referència el Butlletí Agrícola La Pagesia (Terrassa, 1940).

Mongeta del Tero creu que és la que a torre Castellet en diuen de la favada. (Dolors Riu, Cardona); Mongeta del volant, era rossa i semblant a la perona, per menjar tendra. (Dolors Riu, Cardona)

De les varietats per menjar en tendra hi havia la del carall que era molt productiva i més primerenca però no tan gustosa com la perona. (Jaume Puig, El prat del Llobregat).

Els fesols de la seu es sembren la segona quinzena de maig i es cullen al setembre. Amb el temps degeneren i es tornen d’enramar i aleshores cal canviar la llavor. Per tant, només se la guarda dos o tres anys i després la renova. La compra a Berga (Jacint Carrera, La Pobla de Lillet).

La del rapat no la feien tant com la de la seu, ja que aquesta rendia més” (Pere Sucarrats, Cardona).

Ramon Garrabou (1998) fa referència a les varietats manresanes, paretanes, setsemanes, dragons. I a la Pagesia (Terrassa, 1919) indica les dates de sembra per renegues, abril o juliol, i les filaires al juliol.

Al Centre de Recursos Fitogenètics de l’INIA hi ha catalogades 2.832 entrades de mongeta, fet que indica la gran diversitat d’aquest cultiu a l’estat. (de Ron, 2001)

Hi ha un plat amb la mongeta de la custòdia que es cuina si hi havia perill de glaçades i encara no ha madurat del tot. Es cullen amb la tavella i es tallen a trossos i s’assequen al sol. Per coure, s’han de deixar en remull (com les mongetes seques) i quan es couen, s’hi afegeix cansalada. Aquest plat es podria fer amb qualsevol mongeta que no faci fils (Rosa Vilaró, Aguilar de Segarra).

Conreu de la carxofera (de l’Agrocultura)

La carxofera és una planta originària de les regions mediterrànies, i és on majoritàriament es cultiva. Es consumeix des de fa més de dos mil anys. Va ser considerada des de l’antiguitat un aliment molt apreciat, i es recomanava especialment amb coriandre, vi, oli d’oliva i garum – salsa de peix usada antigament. En l’article següent es donen les basses necessàries per conéixer el seu conreu

Nom específic: Cynara scolymus L.

Castellà: alcachofa o alcaucil Francés: artichautt Anglès: artichoke

Família de les compostes, la carxofa és un card gros, tal i com indica la seva arrel àrab del seu nom “espina de terra”. A l’edat mitjana va ser objecte de selecció pels italians i els àrabs que vivien a la Península Ibèrica.

Descripció de la planta:  La carxofera és una planta vivaç. El seu sistema d’arrels en rizoma és molt desenvolupat i és la part on s’acumulen les reserves alimentàries que elabora la planta. Les fulles són llargues, amb una mena de borrissol i el revers és blanquinós. La seva tija és recta, grossa, amb canals longitudinals, ramificada i acabada en una inflorescència en capítol. Fruit en aqueni(1), de forma oblonga, coloracions grises i taques brunes. S’aprofita les seves inflorescències quan encara no han adquirit el seu complet desenvolupament, en especial del receptacle floral, les bràctees més internes. En fresc es consumeixen cuites, fregides o a la brasa. També es pot guardar en conserva. La carxofera és prou decorativa com per a incloure-la com a planta de fons en parterres ornamentals.

Varietats:  Les varietats de les carxoferes es classifiquen pel color de la carxofa verd clar o violada. Les més cultivades són: la blanca de Tudela, la de Getafe, la grossa de Laón i la violada de Provença.

Exigències del cultiu És una planta de clima temperat, necessita emplaçaments abrigats i assolellats. Les baixes temperatures, per sota de 5ºC , interrompen el seu desenvolupament. És sensible a les gelades, temperatures de – 2ºC a – 4ºC poden destruir la seva part aèria, però la part subterrània pot resultar intacta, a no ser que s’arribi a –10 o –15ºC. Els estius mediterranis, molt calorosos, també perjudiquen la producció, ja que la temperatura òptima de desenvolupament es situa al voltant dels 15º- 18ºC . La carxofa necessita sòls frescs, profunds i ben drenats, perquè suporta malament l’excés d’humitat. És una planta resistent a la salinitat, característica molt interessant en les zones mediterrànies.

Fertilització És tracta d’una planta exigent en nutrients, per això requereix la incorporació al terreny de grans quantitats de fem ben fermentat o compost, de 40 a 50 tones per hectàrea de fem abans de la plantació. El segon any es pot aportar el fem o compost en forma de jaç protector. La carxofera també necessita tot sovint complementar l’adobat amb components minerals rics en fòsfor i potassi, si el nostre sòl no té els nivells que exigeix el cultiu. Els nivells mig d’extracció d’una hectàrea de carxofera són: 286 quilos de nitrogen (N), 19 quilos de fòsfor (P) i 305 quilos de potassi (K).

Rotacions Les patates primerenques, cebes i cereals d’hivern són bons precedents per la carxofa. Alhora la carxofa pot ser un bon precedent per a blat de moro i faves.

Conreu Tenint en compte que aquest cultiu pot romandre al terreny dos o tres anys, més temps compromet la producció i qualitat del cultiu, és molt important la preparació del terreny. Previ a la implantació del cultiu es realitza una cava a 25 o 30 centímetres de profunditat, per a proporcionar permeabilitat i aireig del sòl en profunditat; la següent labor és desfer el terreny superficialment. Abans de fer el cavallons – d’un metre de separació – s’incorpora el fem i les sals minerals si calen.

Al mes de juliol i agost la multiplicació vegetativa de les carxoferes es realitza per fillols. Es prenen dels peus més vigorosos i productius. Es descalcen amb cura els rellucs o fillols, preferiblement amb arrels per a facilitar la seva implantació. Es tallen les puntes de les fulles i es situen a mitja alçada del cavalló, en relació al fons de solc. La separació entre plantes serà d’un metre. S’ha d’aportar un reg de plantació que proporcioni prou humitat per aconseguir un bon arrelament. Quan s’observa si han agafat, es reposen les que han estat fallides. Abans que comenci el fred s’han de recalçar. Al mes de febrer es cava el terreny i es tornen a calçar les plantes. Durant els mesos de formació de la carxofera i fins a la recol·lecció, s’ha de procurar mantenir, mitjançant regs, un gradient d’humitat suficient al terreny.

Recol·lecció En el litoral mediterrani la recol·lecció de la carxofa sol començar a partir del novembre fins a finals de maig de forma ininterrompuda. La producció pot aturar-se si les temperatures baixen suficientment. La collita s’efectua tallant a 8 o 10 centímetres del tàlem floral, deixant algunes fulles per evitar el pansiment i l’enfosquiment de la carxofa. De tota manera s’han de dur ràpidament al mercat. Per a conservar-les fresques algun dia més, s’han de col·locar en un lloc fresc i no humit cobertes de fulles verdes. Un cop acabada la recol·lecció es suprimeixen pel peu les tiges que han fructificat. S’ha de procurar mantenir el terreny net al llarg de l’estiu. En aquests mesos es redueixen o fins i tot s’anul·len el recs, reprenent-los el mesos de setembre i octubre per a reactivar el desenvolupament de les plantes, en aquest moment s’ha de desfillolar – treure els fillols – deixant un o dos dels més forts.

Plagues i malalties Entre el insectes que ataquen amb més freqüència i de manera més perjudicial per aquest conreu es troba el riquer de la carxofa Gortyna xanthenes. La larva d’aquest lepidòpter, recent nascuda, s’alimenta unes hores de les fulles i de seguit penetra en el nervi central i es dirigeix a la tija. Viu en el seu interior i obre orificis d’aireig i sortida d’excrements. Al barrinar l’interior de la tija la planta es debilita, es redueix la collita i es marceix totalment a l’estiu. L’insecte pot arribar al capítol i destruir el seu interior, depreciant-lo comercialment. Per al seu control s’ha de combatre a les larves recent nascudes abans que penetrin a l’interior de la tija. L’eclosió dels ous és esglaonada des de finals de desembre fins a mitjans de març. Per tant a partir de les primeres postes d’ous o tiges de carxofa foradades, s’hauria de fer un tractament, cada dotze dies amb Bacillus thuringiensis. És interessant observar l’existència o no del parasitoid Icheumon sacitorius, i avaluar el seu control per tal d’estalviar tractaments. Tanmateix un pràctica convenient és eliminar restes de cultius ja que la larva pupa dins de la tija en la base de la planta. També poden aparèixer algun pugons negres al març o abril. És interessant tractar o eliminar els focus, perquè són transmissors de virosis. Per evitar podriments de coll i arrel causades per Rhizoctonia solani, és necessari utilitzar soques de carxofa en bon estat sanitari i en l’època quan les temperatures són superiors a l’òptim vegetatiu, el reg ha de ser freqüent i amb poc volum d’aigua, per evitar un elevat numero de baixes. D’altra banda, quan es produeix un gradient d’humitat ambiental i de recuperació de temperatures baixes, poden iniciar-se les primeres taques en les fulles bassals causades per la cendrosa Leveillula taurica. Un altre fong típic de la carxofera és l’Ascohyta hortorum. Produeix en l’àpex de les bràctees de la carxofa uns taques fosques que la deprecien comercialment. El millor remei per evitar la seva aparició és ubicar les plantes en zones airejades i assolellades.

1.- Fruit sec, indehiscent, amb una sola llavor no soldada al pericarpi, que és prim.

ANNEX CONSERVES En salmorra. Es poden utilitzar carxofes petites, més tendres. Es separen les bràctees externes i més dures. S’escalden en aigua bullent amb sal durant uns 10 minuts, es refreden submergint-les en aigua, i s’envasen en pots de vidre en salmorra ( 10 % de sal), totes ben cobertes pel líquid i afegirem una pel·lícula d’oli d’oliva. Abans de consumir-les es renten amb aigua i s’escorren, i després es poden bullir o fregir.En vinagre. Es preparen com en el cas anterior, però el líquid que cobreix les carxofes, en aquest cas és vinagre, en el fons del pot es col·loca una capa de sal.En ambdós casos sempre es pot esterilitzar.

Continuem desbrossant

A part de regar una miqueta, hem continuat desbrossant la feixa Solana, hem avançat pels dos costats.

Hem tallat totes les canyes que hi havia, tret esbarzers i heura. Hem trobat més escombraries…

El Miquel ha plantat 2 romaní i 2 espígols a l’extrem de la Feixa Gran al costat d’altres aromàtiques que ja va plantar.

El Miquel ha mesurat les mides de la porta que tapen els esbarzers i hauria de ser d’uns 2 metres d’amplada.