Archive for the 'recursos' Category

Poda d’ametllers en flor

Aquest dimarts ens hem trobat totes a l’hort. Jo he estat des de les 10, i he dallat herba de la feixa del blat que he pujat a la feixa Obèlix per encoixinar. He fet una pausa a les 12 i m’hi he tornat a posar a dos quarts de dues. Aleshores he tornat al marge de pedra de la feixa Obaga que encara no hem acabat. Després de dinar hem continuat amb aquesta tasca, ara ja amb companyia. Hem fet mig pis i hem deixat l’altre meitat ben farcida per la part de dins de pedres i terra -tot, pedres a vista i pedres de dins i terra, al mateix nivell-.

Cap a les quatre ha arribat la resta del grup. Hem dut unes plantes de jardí i ens hem preguntat on les plantàvem (a l’entrada de l’hort i a altres racons). Però el principal debat ha estat què fem amb els ametllers; encara no els hem podat i alguns ja estan florits-. Hem decidit fer poda i hem fet un mini curset de com s’havien de podar els ametllers.

Foto1750

Faig 5 cèntims del que hem dit (val a dir que som conscients que hi ha altres maneres però nosaltres ens hem inclinat per aquesta):

– Cal pensar en la forma que volem que tingui l’arbre quan podem.

– Si la forma de l’arbre està molt lluny de la forma que volem, cal pensar en un pla a 3 o 4 anys per aconseguir-ho.

– Cal tallar sobretot “fusta” mentre que les branques “joves” es deixen i si molesten es tallen quan s’hagin fet “fusta” (amb totes les excepcions que es consideri; per exemple si surten brots arran de terra cal treure’ls).

– El tall de les branques cal fer-ho arran de tronc, per minimitzar ferides un cop la branca s’assequi.

– Les branques seques es poden tallar totes. S’han de tallar.

– No s’ha de tallar més d’un 30% de l’arbre. Això marca el ritme de remodelació de l’escorça (forma).

– Les branques que pengen cap avall s’han d’anar tallant.

– Quan es talla una branca cal pensar en deixar una branca que reculli el creixement de l’arbre per on hem tallat.

– Cal tallar alguna de les branques que es toquen. Evitar que s’entrellacin.

– En els arbres fruiters com els ametllers, cal pensar on es posa la creu -punt on es comença a dividir el tronc principal. Es recomana que l’arbre fruiter tingui una creu amb 3 o 4 branques separades la mateixa distància entre elles (60º o 45º), i l’alçada de la creu depèn de la necessitat d’accedir a l’arbre  (els ametllers, que es cullen amb la canya poden tenir la creu més alta que els presseguers dels que es cullen els préssecs a ma.

-intentar podar els arbres en el període de repòs (hivernal, però també pot ser període estival). Això de podar-los en flor és mala cosa.

Alguna altra proposta / idea?

llavors

A partir d’ara quan collim tomàquets fem una caixeta o bosseta a part de selecció: aquells més macos, de les plantes més sanes i vigoroses, i que ja estan prou madurs En la mateixa bosseta només de la mateixa varietat. Intentem escollir  de dos o tres de plantes diferents. D’aquests guardem les llavors. Marqueu el got on les deixeu fermentar amb el nom de la varietat i també la reixeta o plat on les deixeu assecar (a l’ombra en un lloc ventilat).

Les llavors de síndria les hem de guardar totes  a partir d’ara. Jo les de la síndria que ens vam menjar vaig guardar les que estaven completamnet negres, i no em refio gaire perquè encara que la síndria estava boníssima, probablement estava encara una mica verda.  Per saber si una síndria està, Suzanne Asworth en Seed to Seed diu: “probably the most reliable sign of rippening occurs whn the small tendril directly opposite the fruit’s peduncle (stem attachment) changes from green to brown and becomes dry”.

En els cas dels melons les llavors també estan madures quan el meló està per manjar. Els fruits que han sobremadurat tenen segons el Seed to Seed del 2 al 10% més de llavors madures, però no val la pena perquè ja no son bons per menjar . Per les llvors de meló poseu-les en aigua de manera que  les buides, i les fibres enganxades  surin.  Després de colar-les assequeu-les amb un pany i deixeu-les en un platet o colador a l’ombra fins que estiguin ben seques.

Els pebrots escollirem algunes plantes i alguns pebrots de les varietats que volguem per llavor, per deixar-los  madurar del tot.

L’alfàbrega, mirem un parell de plantes que estiguin properes i deixem-les per llavor.

varietats de pebrots

La Lute ens va estar explicant ahir diumenge les diferents varietats de pebrots de les que ens havia passat planter:

El de freir es de semilla que vino de Extremadura. Sirven para freir (verdes)  o para secar cuando rojos. Pero no se conserva secos tan bien como el xoricer. Se hacen de unos 20 cm de largo.

El xoricer es semilla que vino también de Extremadura, se hacen de unos 20 cm. Para secar, rojos. Los que se conservan mejor son los que maduran primero, porque han tenido más calor y sol.

Los de asar son de por aquí de la tierra. Le dio la semilla la cunyada Francisca. Se cosechan rojos. Se hacen largos, anchos  y rectos.

Em va ensenyar els seus, els tenia molt junts, menys de dos pams, tant entre pebrots com entre fileres, quasi bé no hi havia diferència, estaven tots en un bancal molt densos, per grups per varietats però sense separar gens els grups. Els havien tirat una mica de fertilitzant. Els de fregir tenien per sota moltísssims pebrots, molt productius.

També tenia els pebrots que es cullen grans i vermells per menjar crus que ens va passar la llavor la Francisca (última filera al sud).

Canviant  de tema em va dir que els tomàquets com 2 cociols o semblants es poden farcir amb  tonyina, gambes triturades i ous durs.

Les panotxes ja estan quan els pels es posen foscos, i ja en tenim algunes. Quan quedem per menjar panís? I hem d’escollir algunes per guardar llavor.

I ja per posar-ho en algun lloc, ens han dit avui a Llavors Orientals la Núria, que els de penjar si els collim ara a l’agost es conservaran bé. Es poden collir per ramells si hi ha més de la meitat amb el color trencat o bé un a un si molts encara son verds. Moltes  varietats de tomàquets de penjar si maduren ja no es conserven bé. Si es van collint els tomàquets, la planta produeix més.

Comparacions de les varietats de faveres

Avui he estat observant. Les faves tardanes del país de la Feixa del cafè estan fent grana per baix. Tot i que, com s’han fet molt altes, encara hi ha moltes flors i tindrem molta producció. Aquestes son les faveres que vam plantar primer, el 6 de novembre, abans de les pluges, quan ens van donar l´hort  (tot i que ja és una data tardana per plantar faves..).

Després estan les faves del país que encara no estan fent tavella, i que no estan tan altes com les del cafè. Aquestes les vam sembrar després de les primeres pluges del novembre, el dia 19. I en canvi, les Reina Mora que vam plantar després de les del País, el dia 25 de novembre, després de la segona tanda de pluges,  i que no estan molt altres (més o menys com les del País) estan fent tavelles i aviat ens quedarem sense flors. Per tant la producció haurà estat baixa.

En teoria les reina mora estan adaptades a clima fred, i serà per això, tot i les gelades d’aquest any, que no ens han anat bé? Ja que ha fet setmanes de molta calor abans de les pluges de setmana santa..Potser els hauria calgut més aigua aquelles setmanes, van patir sed?

Anirem experimentant..

Com reproduir amb esqueixos plantes aromàtiques

Reproduir plantes aromàtiques com ara la farigola, el romaní, l’espernallac, l’espígol,…, per esqueix no és una tasca fàcil. Em van explicar com fer-ho i fa molts anys que vaig fent proves i ara us ho explico:

Per a qualsevol reproducció de plantes per esqueix, cal triar una branca sana i el més tendre possible i enterrar com a mínim 2 nusos (els nusos són gemmes adormides i per tant és fàcil que generin noves arrels per allà; es detecten els nusos per cicatrius a la tija o perquè és on surten les fulles), i deixar a la part aèria poques fulles (o pocs nusos si la branca està nua). A més a més, és interessant respectar una proporció de 2 a 1 entre part enterrada i part aèria per afavorir la hidratació de la part aèria mentre no tingui un sistema radicular mínim (l’aigua pujarà per simple difusió i capil·laritat).

Per evitar que la part aèria s’assequi cal mantenir humida la terra durant molt de temps. Es proposa regar molt poc cada dia, però en funció de la humitat que presenta aquesta hom es pot relaxar una mica.

Però amb les aromàtiques que he comentat el que passa és que es podreix la part enterrada abans que es puguin desenvolupar unes arrels.

Per a evitar el risc de putrefacció i així aconseguir reproduir noves plantes per esqueix es proposa fer servir sorra com a substrat. La falta de nutrients de la sorra permetrà que l’esqueix mig enterrat no sigui menjat per fongs i bacteris -o al menys reduirà el risc-.

Quan de temps s’ha de deixar l’esqueix a la sorra? fins que hagi tret arrels, i això es sabrà perquè la planta comença a crèixer. La quantitat de temps variarà segons la època de l’any i el fred que faci. Normalment uns 2-3 mesos.

Es recomana fer aquesta operació entre setembre i octubre perquè és un moment amb força humitat ambiental, prou calor per a que els esqueixos puguin reaccionar i a més hi ha encara baixa activitat per part de les plantes en fer flors (els treuria energia que necessiten per a treure arrels).

Document sobre la mongeta, i sobre varietats tradicionals

Document de l’Ester de les Refardes
LES REFARDES
llavors de varietats locals
de producció ecològica
i fetes al país
937.433.709
http://www.lesrefardes.com
MONGETES, FESOLS Phaseolus vulgaris L.
Cast: Judía, alubia; It: Faggiolo; Port: Feijão; Fr: haricot; Angl: Bean
Es pot afirmar que l’espècie Phaseolus vulgaris L. és originaria de Meso-amèrica i del Centre Andí ja que s’ha trobat restes arqueològiques, evidències botàniques, històriques i inclús lingüístiques. La introducció a la península i posteriorment per la resta d’Europa es produeix en expedicions del segle XVI. (de Ron, a Nuez i Llácer, 2001 a La Horticultura Española).
Aquesta espècie és el llegum gra per consum humà més important a nivell mundial. Per més de 300 milions de persones, un plat de mongetes és l’aport principal a la seva dieta diària, sobretot en els països empobrits. Als països rics el consum ha disminuït molt per vàries raons: requereix llarg temps de cocció, causa flatulència i l’aport proteic s’obté en major proporció de la carn. (Sánchez, 2004)
El cultiu de la mongeta seca ha patit una davallada molt important en els darrers vint anys, especialment des de la incorporació d’Espanya a la UE:
230.000 ha l’any 63, 135. 600 ha l’any 82 i 17.300 ha l’any 99. (MAPA, varis anys). Entre tot, els darrers anys, ha arribat a mantenir-se un sostre mínim de producció ocupant 800 hectàrees de la Superfície Agrària Útil (SAU) a Catalunya (DARP, 1999)
Altres espècies consumides esporàdicament del gènere Phaesolus són: P. lunatus, P. coccineus L. conegut també com a P. multiflorus L. (Flora europaea, 2004). Aquesta, es coneix a Itàlia com faggiolo di spagna . El nivell d’entrecreuaments és força elevat ja que cal cultivar les varietats de P. Coccineus separades almenys 100 metres (Cerretelli i Vazzana, 1995).
El caupí, mongeta de metro o “fagiolo dall’ochio” a Itàlia pertanyen a l’espècie de Vigna unguiculata (L.) Walp., coneguda també com a Vigna sinensis L., tot i que actualment no és el nom acceptat (Flora Europaea, 2004) i és originària del continent africà (Zohary, 2000). A més de la mongeta de metro, que s’anomena així per la llargada de les seves tavelles, a casa nostra també es conreen altres varietats de Vigna unguiculata, sobretot a l’Empordà, sota el nom de mongets. Existeix el de l’ull ros i el de l’ull negre. Una altra denominació popular que sovint s’ha donat a aquesta espècie és la de fesolet, però de vegades també els podem trobar com a fesol, igual que Phaseolus, per exemple en el conreu del fesol de l’ull ros al Pla de l’Estany, que és el mateix monget (Contreras, 2003).
La germinació és una fase sensible on es produeixen nombroses baixes si:
• la temperatura del sòl està per sota de 20ºC determina una lenta germinació. “No sembris la mongeta fins que al seure a terra et cremi el cul” (Llucià Dot, Vic)
• excés d’humitat o pluges provoca la formació d’una crosta superficial que impedeix l’emergència de les plantes i facilita l’aparició de malalties fúngiques.
Hi ha les mongetes tendres, les seques i les d’ús mixt. La majoria de varietats són indiferents al fotoperíode, y es cultiven en condicions de primavera-estiu ja que temperatures inferiors a 10-12ºC provoquen anomalies en la fructificació i frenen el creixement de les plantes; pel contrari temperatures molt altes, per sobre de 28-30ºC, quan van acompanyades de baixa humitat relativa provoquen la caiguda de flors i beines. Cal evitar sòls molt pesats o amb tendència a acumular aigua, i si el pH és molt bàsic poden aparèixer problemes de clorosi. Són plantes sensibles a la salinitat. És una espècie autògama tot i que tenen cert grau de pol·linització creuada i les llavors es conserven de 3 a 4 anys (Pep Rosselló, 2003)
.
Mostres que s’han recollit:
varietat –  lloc de recollida – informador
del confit –  mura  – puig de la bauma
“plana i blanca” falset alej slow food
afartapobre mura joan closes cal cullerola
avellaneta (per tendre i sec) vallès oriental enric bajé
bistec palafolls joan barceló
cuc blanc
custòdia mura joan closes de cal cullerola
custòdia mura puig de la bauma
de metro manresa carme llorenç i fèlix
del genoll monistrol de calders ramon franch
del genoll manresa sadurní playà
del genoll castellar del vallès can bogunyà
del veremar manresa sadurní playà
facciosa palafolls joan barceló
ganxet mura puig de la bauma
ganxet viladordis salvans
ganxet manresa sadurní playà
ganxet Enric blajé
ganxet st vicenç dels horts eugeni andreu (avi laia)
ganxet la roca
ganxet filaire terrassa senen el guitart
ganxet filaire mura joan closes cal cullerola
ganxet terrer st boi de llobregat cal coraçero
groga per tendre de galícia terrassa senen
llaminera st. boi de llobregat albert pou
llaminera o carolina st vicenç dels horts eugeni andreu (avi laia)
per tendre mata baixa pobla de lillet
perona (més fosca) ametlla del vallès pep salsetes
sastre palafolls joan barceló
secà de pinos pinós esteve padullés
tirolesa el poal (manresa) alba i quico
veremar rocafort enric i maria

La mongeta de genoll de crist és mig bigarrada i es pot menjar seca o tendra. (Pere Sucarrats, Cardona); La varietat del pinet és típica de la Conca de Barberà. De mata baixa, s’acostuma a fer en regadiu després de les patates i es cull al setembre perquè té el cicle curt (10 setmanes). Es cullen les mates senceres i es fan garbetes per deixar assecar (Salvador, Espluga de Francolí). Curiosament, però, al CRF de l’INIA, tenen una entrada de mongeta del pinet recollida a Manresa; La mongeta del veremar és d’enramar i té un cicle curt ja que es pot fer després de les patates. La grana té un color canyella i es menja en sec però també es pot menjar tendra (Josep Alzina, Gironella).
La carolina té un rendiment molt alt i també es consumeix en tendre. Segons l’Etern Verdaguer (Cardedeu) s’assembla a la llaminera.
La facciosa té la tavella verda amb tires vermelles. Abans n’hi havia de dues temporades: la que es collia per Sant Pere i la que es collia al setembre (sembrada a mitjans d’agost). (Jaume Puig, El Prat del Llobregat)
La del prat o ganxet terrer és de mata baixa i per a seca, i té bon rendiment. Cap als anys 70 la llavor venia d’Alcanar, almenys de vegades. Es sembrava en lluna vella a finals d’abril (220 kg de llavor/ ha), després de l’enciam, per exemple, i al cap de 3 mesos es collia. Es començava a regar cap el 20 de juny i es feia un reg cada setmana. Aquesta varietat era apreciada pels que venien gra cuit perquè s’inflava molt i pel consumidor perquè era fina i tenia poca pell. Era el conreu d’estiu per excel·lència, junt amb els melons i les patates. El rendiment S’acostumaven a collir uns 3000 Kg per hectàrea i per sembrar-ne una se’n gastaven uns 220 kg. El problema era el reg, si un any hi havia escassetat d’aigua (Jaume Puig, el Prat de Llobregat). Segons l’Albert Bou de Sant Boi de Llobregat és molt fàcil que es creui amb altres varietats de mongeta i perdi el caràcter de mata baixa i color blanc de la

grana. Abans s’acostumava a incorporar en la rotació de blat i ordi. Suposem que és la mateixa a la que fa referència sota el nom de mongeta terrera, tot i que les dates de sembra són més tardanes creiem que és degut a que la zona del Vallès és més fresca que la del delta del Llobregat:

Llaminera o del ramallet té molt bon rendiment i bona per consumir tendre. Època de recol·lecció pel consum és d’agost a octubre. I es rega i cull cada 3 dies. Cal evitar regar massa sobretot durant la floració.

Altra informació relativa a algunes varietats antigues de mongeta:

Avellaneta, és negre blavosa la llavor i diferent a la llaminera i a la carolina. (Etern Verdaguer, Cardedeu) i també en fa referència el Butlletí Agrícola La Pagesia (Terrassa, 1940).

Mongeta del Tero creu que és la que a torre Castellet en diuen de la favada. (Dolors Riu, Cardona); Mongeta del volant, era rossa i semblant a la perona, per menjar tendra. (Dolors Riu, Cardona)

De les varietats per menjar en tendra hi havia la del carall que era molt productiva i més primerenca però no tan gustosa com la perona. (Jaume Puig, El prat del Llobregat).

Els fesols de la seu es sembren la segona quinzena de maig i es cullen al setembre. Amb el temps degeneren i es tornen d’enramar i aleshores cal canviar la llavor. Per tant, només se la guarda dos o tres anys i després la renova. La compra a Berga (Jacint Carrera, La Pobla de Lillet).

La del rapat no la feien tant com la de la seu, ja que aquesta rendia més” (Pere Sucarrats, Cardona).

Ramon Garrabou (1998) fa referència a les varietats manresanes, paretanes, setsemanes, dragons. I a la Pagesia (Terrassa, 1919) indica les dates de sembra per renegues, abril o juliol, i les filaires al juliol.

Al Centre de Recursos Fitogenètics de l’INIA hi ha catalogades 2.832 entrades de mongeta, fet que indica la gran diversitat d’aquest cultiu a l’estat. (de Ron, 2001)

Hi ha un plat amb la mongeta de la custòdia que es cuina si hi havia perill de glaçades i encara no ha madurat del tot. Es cullen amb la tavella i es tallen a trossos i s’assequen al sol. Per coure, s’han de deixar en remull (com les mongetes seques) i quan es couen, s’hi afegeix cansalada. Aquest plat es podria fer amb qualsevol mongeta que no faci fils (Rosa Vilaró, Aguilar de Segarra).

Conreu de la carxofera (de l’Agrocultura)

La carxofera és una planta originària de les regions mediterrànies, i és on majoritàriament es cultiva. Es consumeix des de fa més de dos mil anys. Va ser considerada des de l’antiguitat un aliment molt apreciat, i es recomanava especialment amb coriandre, vi, oli d’oliva i garum – salsa de peix usada antigament. En l’article següent es donen les basses necessàries per conéixer el seu conreu

Nom específic: Cynara scolymus L.

Castellà: alcachofa o alcaucil Francés: artichautt Anglès: artichoke

Família de les compostes, la carxofa és un card gros, tal i com indica la seva arrel àrab del seu nom “espina de terra”. A l’edat mitjana va ser objecte de selecció pels italians i els àrabs que vivien a la Península Ibèrica.

Descripció de la planta:  La carxofera és una planta vivaç. El seu sistema d’arrels en rizoma és molt desenvolupat i és la part on s’acumulen les reserves alimentàries que elabora la planta. Les fulles són llargues, amb una mena de borrissol i el revers és blanquinós. La seva tija és recta, grossa, amb canals longitudinals, ramificada i acabada en una inflorescència en capítol. Fruit en aqueni(1), de forma oblonga, coloracions grises i taques brunes. S’aprofita les seves inflorescències quan encara no han adquirit el seu complet desenvolupament, en especial del receptacle floral, les bràctees més internes. En fresc es consumeixen cuites, fregides o a la brasa. També es pot guardar en conserva. La carxofera és prou decorativa com per a incloure-la com a planta de fons en parterres ornamentals.

Varietats:  Les varietats de les carxoferes es classifiquen pel color de la carxofa verd clar o violada. Les més cultivades són: la blanca de Tudela, la de Getafe, la grossa de Laón i la violada de Provença.

Exigències del cultiu És una planta de clima temperat, necessita emplaçaments abrigats i assolellats. Les baixes temperatures, per sota de 5ºC , interrompen el seu desenvolupament. És sensible a les gelades, temperatures de – 2ºC a – 4ºC poden destruir la seva part aèria, però la part subterrània pot resultar intacta, a no ser que s’arribi a –10 o –15ºC. Els estius mediterranis, molt calorosos, també perjudiquen la producció, ja que la temperatura òptima de desenvolupament es situa al voltant dels 15º- 18ºC . La carxofa necessita sòls frescs, profunds i ben drenats, perquè suporta malament l’excés d’humitat. És una planta resistent a la salinitat, característica molt interessant en les zones mediterrànies.

Fertilització És tracta d’una planta exigent en nutrients, per això requereix la incorporació al terreny de grans quantitats de fem ben fermentat o compost, de 40 a 50 tones per hectàrea de fem abans de la plantació. El segon any es pot aportar el fem o compost en forma de jaç protector. La carxofera també necessita tot sovint complementar l’adobat amb components minerals rics en fòsfor i potassi, si el nostre sòl no té els nivells que exigeix el cultiu. Els nivells mig d’extracció d’una hectàrea de carxofera són: 286 quilos de nitrogen (N), 19 quilos de fòsfor (P) i 305 quilos de potassi (K).

Rotacions Les patates primerenques, cebes i cereals d’hivern són bons precedents per la carxofa. Alhora la carxofa pot ser un bon precedent per a blat de moro i faves.

Conreu Tenint en compte que aquest cultiu pot romandre al terreny dos o tres anys, més temps compromet la producció i qualitat del cultiu, és molt important la preparació del terreny. Previ a la implantació del cultiu es realitza una cava a 25 o 30 centímetres de profunditat, per a proporcionar permeabilitat i aireig del sòl en profunditat; la següent labor és desfer el terreny superficialment. Abans de fer el cavallons – d’un metre de separació – s’incorpora el fem i les sals minerals si calen.

Al mes de juliol i agost la multiplicació vegetativa de les carxoferes es realitza per fillols. Es prenen dels peus més vigorosos i productius. Es descalcen amb cura els rellucs o fillols, preferiblement amb arrels per a facilitar la seva implantació. Es tallen les puntes de les fulles i es situen a mitja alçada del cavalló, en relació al fons de solc. La separació entre plantes serà d’un metre. S’ha d’aportar un reg de plantació que proporcioni prou humitat per aconseguir un bon arrelament. Quan s’observa si han agafat, es reposen les que han estat fallides. Abans que comenci el fred s’han de recalçar. Al mes de febrer es cava el terreny i es tornen a calçar les plantes. Durant els mesos de formació de la carxofera i fins a la recol·lecció, s’ha de procurar mantenir, mitjançant regs, un gradient d’humitat suficient al terreny.

Recol·lecció En el litoral mediterrani la recol·lecció de la carxofa sol començar a partir del novembre fins a finals de maig de forma ininterrompuda. La producció pot aturar-se si les temperatures baixen suficientment. La collita s’efectua tallant a 8 o 10 centímetres del tàlem floral, deixant algunes fulles per evitar el pansiment i l’enfosquiment de la carxofa. De tota manera s’han de dur ràpidament al mercat. Per a conservar-les fresques algun dia més, s’han de col·locar en un lloc fresc i no humit cobertes de fulles verdes. Un cop acabada la recol·lecció es suprimeixen pel peu les tiges que han fructificat. S’ha de procurar mantenir el terreny net al llarg de l’estiu. En aquests mesos es redueixen o fins i tot s’anul·len el recs, reprenent-los el mesos de setembre i octubre per a reactivar el desenvolupament de les plantes, en aquest moment s’ha de desfillolar – treure els fillols – deixant un o dos dels més forts.

Plagues i malalties Entre el insectes que ataquen amb més freqüència i de manera més perjudicial per aquest conreu es troba el riquer de la carxofa Gortyna xanthenes. La larva d’aquest lepidòpter, recent nascuda, s’alimenta unes hores de les fulles i de seguit penetra en el nervi central i es dirigeix a la tija. Viu en el seu interior i obre orificis d’aireig i sortida d’excrements. Al barrinar l’interior de la tija la planta es debilita, es redueix la collita i es marceix totalment a l’estiu. L’insecte pot arribar al capítol i destruir el seu interior, depreciant-lo comercialment. Per al seu control s’ha de combatre a les larves recent nascudes abans que penetrin a l’interior de la tija. L’eclosió dels ous és esglaonada des de finals de desembre fins a mitjans de març. Per tant a partir de les primeres postes d’ous o tiges de carxofa foradades, s’hauria de fer un tractament, cada dotze dies amb Bacillus thuringiensis. És interessant observar l’existència o no del parasitoid Icheumon sacitorius, i avaluar el seu control per tal d’estalviar tractaments. Tanmateix un pràctica convenient és eliminar restes de cultius ja que la larva pupa dins de la tija en la base de la planta. També poden aparèixer algun pugons negres al març o abril. És interessant tractar o eliminar els focus, perquè són transmissors de virosis. Per evitar podriments de coll i arrel causades per Rhizoctonia solani, és necessari utilitzar soques de carxofa en bon estat sanitari i en l’època quan les temperatures són superiors a l’òptim vegetatiu, el reg ha de ser freqüent i amb poc volum d’aigua, per evitar un elevat numero de baixes. D’altra banda, quan es produeix un gradient d’humitat ambiental i de recuperació de temperatures baixes, poden iniciar-se les primeres taques en les fulles bassals causades per la cendrosa Leveillula taurica. Un altre fong típic de la carxofera és l’Ascohyta hortorum. Produeix en l’àpex de les bràctees de la carxofa uns taques fosques que la deprecien comercialment. El millor remei per evitar la seva aparició és ubicar les plantes en zones airejades i assolellades.

1.- Fruit sec, indehiscent, amb una sola llavor no soldada al pericarpi, que és prim.

ANNEX CONSERVES En salmorra. Es poden utilitzar carxofes petites, més tendres. Es separen les bràctees externes i més dures. S’escalden en aigua bullent amb sal durant uns 10 minuts, es refreden submergint-les en aigua, i s’envasen en pots de vidre en salmorra ( 10 % de sal), totes ben cobertes pel líquid i afegirem una pel·lícula d’oli d’oliva. Abans de consumir-les es renten amb aigua i s’escorren, i després es poden bullir o fregir.En vinagre. Es preparen com en el cas anterior, però el líquid que cobreix les carxofes, en aquest cas és vinagre, en el fons del pot es col·loca una capa de sal.En ambdós casos sempre es pot esterilitzar.

Planificació: Llistat de plantes per a diferents usos

Anem posat aquí en comú les plantes que volem sembrar i plantar, amb totes les informacions possibles: si tenim la llavor i sinó d’on la traiem, si és un arbre quina varietat i d’on la traiem (el comprem, a on, o si fem empelt..), cobertes vegetals quines i perquè ens servirien, plantes medicinals..

El proper dia que ens veiem a Castellar podem revisar les bosses amb llavors i escriure aquí el que tenim, i  ens podem repartir  el planter

Podem escriure també les plantes que poden ser interessants a mig o llarg plaç (bardisses, cobertes, etc) i anem buscant la informació que ens calgui a poc a poc.

Plantes d’horta

A mi m’agradaria anar trobant varietats perennes, com de col, de cebes, per tenir alguns anys seguits.

Fruit:

– Tomàquet (a mi no m’agrada la varietat de montserrat). Podem posant vàries varietats sense problema per collir la grana, només cal posar-les en blocs

– Pebrot (em va agradar la varietat verd clar de les Refardes, crec que era la d’Olot)

-Albergínia (m’agrada la que té ratlla blanca i lila) Podem fer dues ben separades

-Carbassó

-Cogombre – varietat del País de les Refardes

-Meló

-Carbassa -la de l’hort del Dani , i la Carbassa del bon Gust ?

-Síndria

Fulla:

-Espinac – la gegant d’hivern per posar ara ja. Tinc la llavor

-Bleda – a veure si la Iolanda aconsegueix les varietats de colors del Santi.

-Enciam (em va agradar la varietat Kagraner és molt suau). Podem fer moltes, i anar sembrant tandes cada dues setmanes. Ens podem repartir el planter, jo tinc l’enciam escaroler.

-Rúcula

-Broccoli- al juliol,

-Alguna col

Arrel:

-Porro – fer el planter cap el maig i trasplantar al juliol o agost

-Api -sembrar a l’estiu?

-Ceba – buscar planter ara per posar al febrer o començar a fer planter ja i trasplantar una mica més tard

-Rabanito

-Remolatxa

-Pastanaga

-Patates -buscar patates per posar al març o abril

 Lleguminoses

-Mongeta tendra (m’agrada la varietat del cuc). Es pot posar de mata alta la llaminera i la mongeta de metro. Es poden fer separades per vàries setmanes per tal de tenir de forma contínua i separades en l’espai per collir grana sense risc de creuament. La del metro no es creua amb les altres, em penso.

-Pèsol – tinc del ganxo, per sembrar ja

-Estirabecs, però els hem de posar prou separats dels pèsols si volem collir la grana

-Fonoll (no sé si és arrel…) – Sí ho és, crec que es pot sembrar a l’estiu.  L’Ester tindrà llavor aviat perquè tenia sembrat aquest hivern

Plantes medicinals

-Camamilla

-Melissa

-Echinacea -l’Ester té llavor

-Onagra

-Calèndula

-Viola tricolor

-Malva -vigilem que no s’estengui..

-Àrnica (aquesta serà difícil…)

-Sàlvia

-Pasiflora. La Passiflora incarnata o Maypop en anglès es d’aquestes plantes amb múltiples usos. La fragància a llimona  i les flors atreuen abelles, altres insectes, papallones..i el fruit és com un petit albercoc, que es pot menjar tal qual o fer melmelada i suc. Els brots es poden menjar en amanida. Fa molta ombra a final de primavera i estiu. . S’ha de vigilar perquè s’exten fàcilment. La podríem posar a les valles i portes i en alguna estuctura que volguem construir per fer ombra.

-Hipèric

-Alfàbrega

-Dent de Lleó

-Cua Cavall

-Ortiga

-Fonoll

-Llantén

-Orenga

-Marduix

-Herba Lluisa

-Sajolida

-Espernallac

-Menta

-Julivert

-Cilantre

-Borraja – borraines, l’Ester té llavor

-Estèvia

-Perilla

-Tulsi

-Girasol

-Romaní

-Farigola

-Caputxina

-Consolda

Cobertes vegetals perennes

Seleccionem aquelles que no necessiten molta humitat.

Segons on les volguem tenir podem sembrar unes o altres. Poden anar bé tenir-les en trossos de sòls una mica pobres per millorar la fertilitat i l’estructura del sòl. Les podem introduir en les rotacions dels bancals també, tenint en compte que les hem de deixar dos o tres anys. Algunes ens poden servir per plantar les plantes d’horta obrint forats en la cobertura, però s’ha d’estudiar el tema de la limitació d’aigua. Algunes ens poden servir per dallar i generar acotxats. El millor és sembrar una diversitat d’elles i mirar quines ens van millor i perquè.

Alfalsmedicago sativa. No li va bé els sols molt pobres, i en floració atreu insectes. Arriba a dos o treus peus

Lot corniculat , corona de rei, birdsfoot trefoil, lotus corniculatus. Pot acompanyar a festuca, dàctil o cua de rata en praderes per a pastura. S’adapta a terrenys magres, pot créixer durant l’hivern, és resistent a la sequera, és fixador de nitrogen, atreu insectes, arriba a 3-5 peus. Em sembla que va bé sota els arbres i que la coberta per arbres de l’Ester d’aquest any conté en la barreja el lot, segurament del Pep.

Cichorium intybus, xicòria– Li van bé sòls pesats, durs, creix a dos o tres peus, atreu insectes, obre els sòls durs

Festuca, festuca rubra, creeping red, creix en molts tipus de sòls, a dos o tres peus (llegeixo qu creeping red millor adaptada a zones fresques, menors que 7, i que en zones més caluroses és anual i no perenne. Però no sé si hi ha altres varietatst més adaptades  a aquí que siguin perennes)

DàctilDactylis glomerata, orchardgrass o cocksfoot. Gramínia molt ben adaptada a Catalunya, creix 1 o 2 peus.

Margall, és el raigrás perenne, perennial ryegrass, lolium perenne – gramínia, no li va bé ni molt fred ni molta calor. Millor en zones humides, de clima atlàntic.

Algunes cobertes anuals de primavera estiu

Algunes anuals que poden servir com adobs en verd d’estiu, cobertes vegetals d’estiu, o per plantar dins d’elles, o sembrar-les entre rengleres d’horta , sobretot les que siguin més tolerants a la sequera com les vigna unguiculata o vigna sinensis o facin servir poca aigua.

En Managing Crops Profitably parlen dels Cowpeas o fesols o fesolets (vigna unguiculata)  Resistència a la sequera i a la calor, generen N i protegeixen de l’erosió i males herbes i atreuen  insectes beneficiosos (abelles, vespes, marietes, etc) . A Califòrnia s’empren com a cobertes  en conreus de verdures d’hortes i a vegades en fruiters, també es poden fer servir per recuperar sòls. Barrejat per exemple amb fajol millorava el control de les males herbes. S’ha fet servir en producció de pebrots per reduir la pressió de les males herbes. Aquesta capacitat pot venir de compostos alelopàtics per tant s’hauria de controlar que això no afecti al nostre conreu. Seria un eficient adob ràpid d’estiu, es pot incorporar després de 60 o 90 dies (Així que una bona combinació podrien ser fesolets més fajol. Fins i tot despres de 6 setmanes d’haver sembrat aquesta combinació es podria incorporar i obtindriem una bona quantitat de nitrogen). A diferència d’altres lleguminoses, els fesolets deixen un guany net de N al terre fins i tot si es cull la grana. Es poden sembrar sota el panís com es feia  tradicionalment  a les regions tropicals , per suprimir males herbes i cobrir el sòl després de la collita de panís. Les arrels poden arribar a 8 peus de profunditat. S’ha de deidir si es fans servir varietats més horticulturals o més de cobertura vegetals. Es poden sembrar al final de l’estiu. Diu que s’han d’incorporar quan la planta dallada encara és verda per a un més ràpid alliberament de nutrients.

Estic veient a diferents llibres que els medicago spp (més enllà de l’alfals) poden ser molt interessants. En el llibre Managing Cover Crops Profitably les posen com de les lleguminoses més resistents a la calor, a la sequera, a l’ombra i toleren bastant bé sòls poc fèrtils . En el llibre de l’ERA Producció d’extensius i ramaderia ecològica els melgons o mielgas posa que poden tenir un interès semblant al trèvol subterrani que és només de sòls àcids. En aquest mateix llibre diu que el seu conreu està poc extès  encara a Catalunya.  En el llibre de Managing cover crops profitably a la pàgina 152 diu que aquestes medicago anuals inclouen unes 35 espècies. Si ha la suficient humitat al comenc,ament per un curt periode al terra formen una densa cobertura que aguanta bé el sòl (penetren fins a 5 peus de profunditat).  Es parla de les M. polymorpha, la M. truncatula i la M. scutellata. Diu que moltes d’aquestes varietats sembrades a la primavera, al juliol poden  haver generat  tanta matèria orgànica com l’alfals. Es poden sembrar com a cobertes de verdures d’horta. S’ha de mirar bé la varitat perquè poden variar molt en el temps de conreu fins la floració. Es pot sembrar una barreja de medicagos de diferents tamanys de llavor i temps de maduració per . Moltes estableixen un banc de llavors permanent que en certs casos pot ser contraproducent en les rotacions. No se les posem sota arbres.

Algunes cobertes anuals  per l’hivern

El trèvol d’Alexandria, o en anglès berseem clover, és considerat per Villax com una de les 12 grans farratgeres de la regió mediterrània. Es por sembrar a l’inici de la primavera o de la tardor (coberta d’estiu o d’hivern). Pot anar bé per plantar al costat de les plantes d’horta per anar dallant i posant com acotxat  a la renglera. És de les lleguminoses que genera més matèria orgànica. Necessita certa humitat, no és resistent a la sequera.. Atreu abelles. (pagina 124 de Managing over Crops Profitably).

Plantes per acotxats

A part de les de dalt,  com veces i alguns trèvols que creixen molt, herbes de prats i gramínies com civada, blat i ordi, van bé les plantes com carxoferes, cards, ruibarb, carxofera de Jerusalem, falgueres, joncs, nasturtium, consolda. La consolda és una d’aquestes plantes amb múltiples usos, però hauríem d’estudiar molt bé on la posem a l’hort ja que és difícil d’erradicar una vegada establerta. Les flors atreuen molt a les abelles. Es poden tallar vàries vegades a l’any per acotxar i proporcionar nutrients ja que és una acumuladora de nutrients de capes profundes (K, Ca, Mg). Es pot fer un purí com adob per  conreu o el planter. Es pot plantar al voltant d’un fruiter i dallar-la varies vagades (però, penso jo,  com al principi necessita prou nitrogen s’haurà de tenir en compte això a l’adobar l’arbre amb nitrogen o caldria posar al voltant d’ell fixadores de nitrogen). Algunes es poden fer servir com a cobertes d’hivern

Plantes mediterrànies

Algunes plantes adaptades al clima mediterrani (adaptades a canvis entre període de  pluja, normalmen a l’hivern, i períodes de sequera, normalment a l’estiu). Són plantes que poden ser cada vegada més útils en aquesta época de canvi climàtic. Sobreviuem les èpoques humides millor que les plantes anomenades resistents a la sequera que serien més aviat originàries del deserts. Trec la llista del llibre Gaia’s Garden. A Guide to Home-Scale Permaculture. La llista es pot anar ampliant. Podem escollir algunes per posar en zones que no pensem regar.

Abelia grandiflora

Prunus dulcis (ametller)

Aloe Vera

Phyllostachys aurea – (Golden bamboo)

Alstroemeria ligtu

Berberis vulgaris

Melia azedarach

Rubus fruticosus (Esbarzer)

Colutea arborescens

Borago officinalis (Borraines)

Cynara cardunculus – (cards. Bona per obtenir fulles per acotxats)

Nepeta faassenii, N.mussinii

Foeniculum vulgare (fonoll)

Ficus carica (Figuera)

Phormium tenax

Allium moly

Tulbaghia violacea

Vitis vinifera (Raim)

Celtis spp.

Crataegus spp.

Corylus avellana – (Avellaner)

Juglans hindsii

Gleditsia triacanthos

Pinus pinea

Ziziphus jujuba

Lavandula angustifolia (lavanda)

Rhus integrifolia

Glycrrhiza glabra –  (regalèsia)

Ceanothus spp

Lupinus spp

Arbutus menziesii- (Arboc)

Olea europaea – (Olivera)

Origanum vulgare-  (Orenga)

Mahonia aquifolium

Pistacia vera – Pistachos

Cydonia oblonga

Chenopodium quinoa – (Quinoa)

Cistus albidus

Eruca vesicaria sativa

Rosmarinus officinalis – (Romaní)

Ruta graveolens

Eleagnus angustifolia  (Arbust gros. Arbre del paradís. És fixador de nitrogen, els seus fruits es mengen. Es pot plantar entre altres fruiters per proporcionar-los nitrogen. El Goumi o Eleagnus multiflora és un parent que aguanta molt bé el fred i la sequera una vegada establert, de fruits bons i fixador de nitrogen. Els podríem plantar entre els fruiters que plantem al costat dels ametllers. Pot ser per llavor o per esqueix)

Salvia spp

Gaultheria shallon

Phlomis fruticosa

Scorzonerica hispanica

Hippophae rhamnoides

Erygium maritimum

Symphoricarus albus

Satureja hortensis

Arbutus unedo

Thymus vulgris – (Timó)

Lavatera spp

Artemisia absinthum

Achillea millefolium